EL DECAMERÓ

El segle XIV fou un segle obscur a l'Europa Occidental. Una sensació general de pessimisme es mostrava, perfectament, en un art romànic tètric i recollidor. Ja havien passat molts anys de l'auge de Roma, i el declivi de la cultura es feia evident en molts sectors de la societat.


Santa Maria Novella, Florència,
icona de l'arquitectura renaixentista

Emperò, a Itàlia, s'inicià, a poc a poc, un corrent literari que pretenia trencar allò establert fins aleshores. Era un renaixement, un retorn als valors de la cultura romana (i grega, en menys mesura), un nou temps que volia donar llum a una civilització esmaperduda. És aleshores quan s'inicia l'anomenat Renaixement.

Literàriament, el Renaixement té Itàlia com el seu bressol. Destaquen, per sobre de tot, Dante, Petrarca i Boccaccio. Avui parlarem una mica del darrer, i autor de l'obra que analitzem: Giovanni Boccaccio.



Giovanni Boccaccio, estàtua
de la galeria Uffizzi, Florència


Boccaccio (1313-1375) fou un humanista, interessat per la literatura popular. Florentí de naixement, li tocà patir un dels desastres més grans de la història d'Europa: la pesta negra. Això el marcà. Fou coetani de Petrarca, l'influencià en diversos tòpics literaris, com l'estil més filosòfic, allunyat dels contes populars i les històries d'amor dels seus inicis.

El Decameró és una obra monumental, un compendi de 100 contes o històries. El fil que les uneix és la Pesta Negra: Boccaccio s'imagina que un grup de deu persones (7 dones i 3 homes) es reclouen durant deu dies a Fiesole, als afores de Florència, per tal d'evitar la plaga. Per tal de passar el temps, decideixen que cada dia un d'ells explicarà una història. I heus aquí l'inici de l'obra.

Cada dia, un d'ells és el que duu la veu cantant, esdevenint el Rei o la Reina d'aquell dia. D'entre el centenar de contes, n'hi ha de molt curts, n'hi ha de molt llargs; d'amor i de guerra; de desastres i d'alegries; i un llarg etcétera.




Escena del Decameró, per Sandro Botticcelli

Un conte que vull destacar de tots ells és el conte número 9 del quart dia. L'explica Filòstrat, i tracta una història força propera a la cultura catalana. Guillem de Cabestany, amant de la muller de Guillem de Rosselló, és descobert cometent la injúria, se li arrenca el cor i se li dóna a la dona infidel per dinar. Ella, ruboritzada, es tira dalt abaix d'una finestra i és enterrada amb el seu amant.

El Decameró és un llibre total, que mostra l'avast d'un moviment, el Renaixement, que va canviar Europa. És un llibre amè, tot i que llarg, i algunes històries són molt boniques; d'altres són excessivament amanerades. Hi ha de tot.

Per si no torno a escriure mai més, em despedeixo.
Salutacions cordials,

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS
Read Comments

El Parc Güell

Avui, aprofitant el dia de festa del que gaudíem, he dedicat el matí a visitar el Parc Güell. Sovint estem tant capficats en mirar cap a fora que no som conscients del que tenim al nostre costat, així que dedicaré aquest post a parlar d'aquesta petita meravella que tenim al bell mig de la ciutat de Barcelona.


L'entrada "oficial" del parc. Si bé s'hi pot accedir des de diversos accessos laterals, aquest és el principal, que porta a les escales amb el conegut drac.

Els orígens del parc són, si més no, curiosos. Eusebi Güell, el mecenes d'Antoni Gaudí, va projectar una espècie d'urbanització d'alt standing, que, per motius diversos (entre ells, la primera guerra mundial) va fracassar. Dels 86 edificis previstos, només se'n van construir dos, un dels quals fou residència de Gaudí després que aquest l'adquirís amb tots els seus estalvis a petició del propi Eusebi Güell. Aquest fracàs comercial va tenir dues conseqüències positives: el parc tal i com el coneixem actualment, i la possibilitat per Gaudí de dedicar tots els seus esforços a un nou projecte: La Sagrada Família. La mort de Güell el 1926 va suposar el pas definitiu del parc a l'ajuntament de Barcelona.

Les formes Gaudinianes es poden veure en pràcticament qualsevol racó: corbes, columnes inclinades, trencadís, formes que imiten la natura.. El que resulta més sorprenent és l'existència d'un petit recer de tranquilitat enmig d'una ciutat tant atrafegada com Barcelona. El parc ocupa ni més ni menys que 17 hectàrees.


Columnes amb forma de palmera, que, tot i que a primera vista semblin quatre pedres en equilibri, són perfectament estables.



Aquest és el passadís inclinat, imita la forma de les onades. La caminada a través d'aquest camí és curiosa, perquè la corba que descriu acaba en una helicoide, on fins i tot les columnes dibuixen aquesta forma geomètrica.


La sala de les cent columnes
No es podia escriure aquest petit resum del que és el Parc Güell sense parlar de la sala de les cent columnes. Es troba tot just a l'entrada, i fa de suport estructural al pati central, que hauria d'haver estat un teatre grec i es va quedar sense finalitzar. Perquè sala de les cent columnes? No, no hi ha cent columnes. N'hi ha vuitanta-sis. Però n'hi haurien d'haver hagut cent, i els espais que ocupen les columnes que falten s'identifiquen fàcilment veient el sostre, on apareixen mosaics com els de la imatge. Com a curiositat, algunes columnes són buides per dins (evidentment, no completament buides, tenen conductes) per tal d'evaquar l'aigua procedent del pati superior. Enginyós, no us sembla?


Per tancar aquesta visita fugaç, deixo una de les impresionants vistes que es poden veure des del Mirador del Virolai. El millor és que no només té vistes al mar de la ciutat, sino que també a la muntanya, des d'on es pot veure la Torre de Collserola i el Tibidabo.


Barcelona des del Mirador del Virolai.
Bona nit i bona sort,



  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS
Read Comments