El Parc Güell
Avui, aprofitant el dia de festa del que gaudíem, he dedicat el matí a visitar el Parc Güell. Sovint estem tant capficats en mirar cap a fora que no som conscients del que tenim al nostre costat, així que dedicaré aquest post a parlar d'aquesta petita meravella que tenim al bell mig de la ciutat de Barcelona.
L'entrada "oficial" del parc. Si bé s'hi pot accedir des de diversos accessos laterals, aquest és el principal, que porta a les escales amb el conegut drac.Els orígens del parc són, si més no, curiosos. Eusebi Güell, el mecenes d'Antoni Gaudí, va projectar una espècie d'urbanització d'alt standing, que, per motius diversos (entre ells, la primera guerra mundial) va fracassar. Dels 86 edificis previstos, només se'n van construir dos, un dels quals fou residència de Gaudí després que aquest l'adquirís amb tots els seus estalvis a petició del propi Eusebi Güell. Aquest fracàs comercial va tenir dues conseqüències positives: el parc tal i com el coneixem actualment, i la possibilitat per Gaudí de dedicar tots els seus esforços a un nou projecte: La Sagrada Família. La mort de Güell el 1926 va suposar el pas definitiu del parc a l'ajuntament de Barcelona.
Les formes Gaudinianes es poden veure en pràcticament qualsevol racó: corbes, columnes inclinades, trencadís, formes que imiten la natura.. El que resulta més sorprenent és l'existència d'un petit recer de tranquilitat enmig d'una ciutat tant atrafegada com Barcelona. El parc ocupa ni més ni menys que 17 hectàrees.
Columnes amb forma de palmera, que, tot i que a primera vista semblin quatre pedres en equilibri, són perfectament estables.
Aquest és el passadís inclinat, imita la forma de les onades. La caminada a través d'aquest camí és curiosa, perquè la corba que descriu acaba en una helicoide, on fins i tot les columnes dibuixen aquesta forma geomètrica.
La sala de les cent columnes
No es podia escriure aquest petit resum del que és el Parc Güell sense parlar de la sala de les cent columnes. Es troba tot just a l'entrada, i fa de suport estructural al pati central, que hauria d'haver estat un teatre grec i es va quedar sense finalitzar. Perquè sala de les cent columnes? No, no hi ha cent columnes. N'hi ha vuitanta-sis. Però n'hi haurien d'haver hagut cent, i els espais que ocupen les columnes que falten s'identifiquen fàcilment veient el sostre, on apareixen mosaics com els de la imatge. Com a curiositat, algunes columnes són buides per dins (evidentment, no completament buides, tenen conductes) per tal d'evaquar l'aigua procedent del pati superior. Enginyós, no us sembla?
Per tancar aquesta visita fugaç, deixo una de les impresionants vistes que es poden veure des del Mirador del Virolai. El millor és que no només té vistes al mar de la ciutat, sino que també a la muntanya, des d'on es pot veure la Torre de Collserola i el Tibidabo.
Per tancar aquesta visita fugaç, deixo una de les impresionants vistes que es poden veure des del Mirador del Virolai. El millor és que no només té vistes al mar de la ciutat, sino que també a la muntanya, des d'on es pot veure la Torre de Collserola i el Tibidabo.
Barcelona des del Mirador del Virolai.
Bona nit i bona sort,
1 comentaris:
volia felicitar-vos a tots dos, ja que abans no he dit re i sé que ho fas amb aquest company teu. Celebro que hi hagi gent amb inquietuts i interés per temes com l'art, la filosofia i la ciència en general. Ha estat un bon resum i unes imatges molt il·lustratives.
Ens veiem company.
Hervás.
Publica un comentari a l'entrada